Segur que ser agraït és bo per a la salut?

Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no

Es publica l’enèsim article acadèmic sobre els avantatges de ser agraït; en aquesta ocasió, "A multinational megastudy of the effects of gratitude practices on subjective well-being", a la revista Psychological and Cognitive Sciences.

Inscriu-te a la newsletter Pensem

Inscriu-t’hi

Des que l’any 2004 Robert A. Emmons i Michael E. McCullough van publicar The Psychology of Gratitude, s’ha succeït un ampli ventall d’estudis sobre els beneficis que ser agraït té per a la salut i el benestar en general. Ser agraït disminueix el cortisol, activa el nervi vague i augmenta les endorfines, de manera que estàs més alegre i més tranquil. Fa que dormis millor. Redueix el risc de patir una patologia psiquiàtrica. També fa que el teu estat general de salut sigui més bo. Fins i tot contribueix a allargar la vida, conclou un estudi del qual es va fer ressò un article d'opinió publicat a l'ARA fa una temporada.

Amb la millor de les intencions, la psicologia positiva ha anat incorporant progressivament l’agraïment a la cartera de les emocions que cal promoure per trobar-se millor, concedint-li un lloc especialment privilegiat, perquè ser agraït és gratis i està a l’abast de tothom, segons suggeria l’article de l’ARA. Si tots aquests beneficis són certs, ens animava, som-hi tots. Al capdavall, insisteixen els gratitude studies, tothom té alguna cosa a agrair, ni que sigui un raig de sol un matí d’hivern.

Així, de la teoria es va saltar ràpidament a la pràctica. Coaches de les xarxes socials i llibres d’autoajuda van començar a promoure “pràctiques d’agraïment”. Avui en dia, encara en van plens. Escriu “cartes de gratitud” a persones cap a les quals sents un agraïment especial, o fes-los “visites de gratitud” per expressar-los la teva emoció. Però, en realitat, no cal que l’altre se n’assabenti, et recorden alguns, perquè l’efecte positiu que aquesta pràctica té en els teus neurotransmissors és la mateixa. Simplement, compra’t una llibreta en blanc i converteix-la en un “diari de gratitud”. O cada dia, abans d’anar a dormir, repassa mentalment tres coses per les quals estàs agraït. Els resultats no es faran esperar. No és, només, que et trobaràs millor, sinó que la teva vida material també ho notarà: si ets agraït, el teu èxit empresarial augmentarà, segons assenyala el coach estatunidenc Tony Robbins al seu blog.

Ens empenyen a mirar les relacions entre persones d’una manera instrumental, concebent-les com si fossin el simple teló de fons del progrés individual

En la tradició occidental, ser agraït sempre s’havia considerat una bona cosa. Jo diria que fonamentalment per dues menes de raons. La primera era de tipus epistèmic; és a dir, té a veure amb el coneixement: ser agraït és el resultat d’una determinada mirada sobre la realitat. La persona que és agraïda ho és perquè s’adona que allò de què ara ella gaudeix no és mèrit propi, sinó el resultat de l’impacte dels altres en ella. Així, l’experiència de la gratitud contribueix a la consciència de la interdependència. 

La segona mena de raó per la qual la tradició occidental ha considerat la gratitud positiva és de tipus moral: quan ens sentim agraïts cap a algú, tendim a desitjar que les coses li vagin bé. Si podem, li donem un cop de mà, encara que no ens ajudés pas a obtenir cap benefici. I, a més, sentir-se agraït sovint genera ser més generosos cap als altres. En poques paraules, la tradició occidental ha valorat ser agraït perquè sovint indueix el que s’anomena un comportament promoral.

En els darrers vint anys sembla que hem descobert que al conjunt de beneficis epistèmics i morals de la gratitud cal sumar-hi els beneficis que té per al benestar físic i anímic. Em pregunto, però, si la literatura científica que dona suport a aquesta idea, així com els discursos que circulen per les xarxes socials i els llibres d’autoajuda, en realitat no suposen una ruptura radical respecte a un aspecte essencial de la tradició occidental de la gratitud. Em refereixo al fet que el valor epistèmic i moral que s’atorgava a l’experiència de l’agraïment tenia a veure fonamentalment amb l’altre: reconèixer la seva empremta positiva en la meva vida i fer-l'hi saber a ell perquè se sentís millor.

En alguns casos, l’imperatiu de sentir-se agraït em sembla potencialment nociu perquè contribueix a desactivar el potencial polític de transformació que la consciència del malestar pot tenir

En canvi, en la versió de l’agraïment de la qual parlo, el punt de fuga és un mateix: es tracta de ser agraït pel benefici que això suposa per a un mateix. Dins d’aquest marc, l’altre s’esvaeix; no és més que un instrument al servei del meu benestar.

Amb aquest discurs, s’ha anat amarant gradualment una de les emocions més alegres i fecundes que podem sentir els humans de dues lògiques pròpies del neoliberalisme sobre les quals he escrit en alguna altra ocasió: la lògica individualista i l’imperatiu de productivitat. Cal que siguem agraïts, ens esperonen, perquè cal aprofitar el potencial positiu que ser-ho té per a un mateix. 

Pot semblar que això no fa mal a ningú. De fet, aquests discursos es presenten sota una aura de pau i harmonia. I, sens dubte, més val promoure l’agraïment que moltes altres emocions. Però crec que són nocius per, com a mínim, dues raons. La primera és perquè, com ja he anat avançant, ens empenyen a mirar les relacions entre persones d’una manera instrumental, concebent-les com si fossin el simple teló de fons del meu progrés individual.

I la segona té a veure amb el que els teòrics de la gratitud anomenen la “paradoxa de la gratitud”, que consisteix en el fet que, en algunes situacions, s’espera de certes persones que siguin agraïdes pel que ja se’ls ha concedit, i això implica que no demanin encara més, tot i que elles voldrien queixar-se de tenir tan poc. És el cas de la persona que, després de molt de temps de buscar, aconsegueix una feina, però amb unes condicions nefastes, i el seu entorn li repeteix una vegada i una altra que “quina sort que té”. La “paradoxa de la gratitud” ha estat especialment estudiada en casos de trasplantament d’òrgans: de la persona que ha rebut un cor s’espera que estigui immensament agraïda i no són ben rebudes les seves queixes de no trobar-se bé i esperar més del sistema sanitari. En aquesta mena de casos, l’imperatiu de sentir-se agraït em sembla potencialment nociu perquè contribueix a desactivar el potencial polític de transformació que la consciència del malestar pot tenir. Aleshores, l’agraïment deixa de tenir un valor epistèmic per justament contribuir al contrari: en la mesura que aquest imperatiu aspira a minimitzar el malestar, n’esborra el rastre i oculta les pistes que ens permeten llegir la realitat per transformar-la.